divendres, de juliol 01, 2005

La commoció

La commoció de la molsa
mentre dura la rosada
a què es podria comparar?

La cinta d’una

La cinta d’una casset que un nen, a les tres de la tarda, de camí cap a l’escola, arrossegava, embolicant cotxes, arbres i fanals, a banda i banda del carrer. El bellugueig de la cinta com una serpentina i, en ella, els bellugadissos reflexos del sol a contrallum, i el nen que desapareixia, carrer de Sant Pere enllà, i la cinta que mai no s’acabava, i gent, una colla de gent que aquella visió havia agrupat de manera espontània, tots amb l’atenció al mateix lloc, tots aturats contemplant, perplexes, d’aquell insòlit moment la seva revelació

El noi aquell

El noi aquell que – zip-plaf – llança la baldufa com un llampec. Una baldufa de fusta. La llença a l’aire amb una corda de color carbassa fluorescent i s’ajup, també com un llampec, i pren una llibreta. Una llibreta petita, de tapes dures, de la butxaca del darrera del seus pantalons, per atrapar la baldufa, a un pam de la meva sabata, al vol, davant de l’escola Cervantes, en un trapezi de sol

Potser dormirà

Potser dormirà sense despullar-se, avui. El cel, aquests dies, aquesta xafogor. Ara, de nit, altre cop la boira, les cortines i els murmuris a la cambra del costat. Fa cara d’haver calculat malament. No té roba neta ni menjar. Demà haurà d’anar a veure algú altre. Parla per telèfon. A ella li diu que encara no pensa a tornar

Que, cansat

Que, cansat de no dormir a causa del soroll, es va llevar per colpejar amb l’extrem del mànec de la paraula escombra, el sostre

El quinorès

O el quinorès: algú que des de l’altra cruïlla de Casp i Bruc em pregunta cada matí a les sis, escandalosament: «Ep, senyor, senyor, sst, sst, quina-hora-és?» De vegades me’l trobo al Pla de la Boqueria demanant tabac i, en reconèixer la meva mirada, em diu amb complicitat el mateix: «Senyor, quinorès?» Ara fa dies que no el veig

Plaça del Teatre

Plaça del Teatre, onze del matí. A un racó un magribí dormia embolicat en un cobrellit rosa sedós, greixós, molt tacat. Als seus peus un colom ajagut a un plec de la vànova xifrava aquesta escena de llum. Una mica més enllà, on comença Escudellers, un altre colom. Aixafat. En passar pel seu costat, el cor, fora de lloc, encara li bategava

No solament

No solament destresa: habilitat. No solament agilitat: una delicadesa fora del corrent, molt més subtil que el més exquisit ballet, on tot hi era contemplat: baixar, pujar la vorera, esquivar els vianants sense ni tocar-ne cap, salvar el fort pendent, el gosset, el carretó de comprar, fer, per sorpresa, un gir molt pronunciat, precís, silenciós, envoltant tot i tothom amb una arèola, una cortesia només comparable a. No solament destresa la d’aquell noi dels patins de línia que va passar incorporal, un vespre mentre travessava la Via Laietana

Amb dàtils

Amb dàtils de color carbassa intens damunt pètals de rosa vermells disposats en forma de corona al sorral del costat del tobogan de la plaça de Tetuan una nena de tres anys a tres nens, amb actes de bellesa insòlits com aquest, els torba molt naturalment

O els viburns

«O els viburns». Ho vaig anotar així a un mocador de paper per recordar que aquest va ser, una primavera, el lloc d’un gran estremiment; tant, que cada vegada que hi torno no puc evitar de mirar tothom que s’hi apropa per veure si ells també detecten alguna cosa semblant a la que tant em va trasbalsar. Parc de la Ciutadella, passeig de Joaquim Renart, banda de muntanya. Viburnum odoratisimum. Molt a tocar

D’un racó

D’un racó de l’andana gairebé buida, el gran esclat, compacte, estrident, d’una llauna de refresc vermella, esclafada amb un cop de bota sec, contundent, d’un jove que mirava a banda i banda, ell el primer sorprès pel ressò que va reverberar encara una molt llarga estona, molt més desmesuradament que la mateixa arribada del convoi a la blanca estació de la Princesa. Una estació sorda, indiferent, a la colossal detonació d’una llauna de refresc vermella

De la veu

De la veu d’aquell bateleur de matinada cansada tota la nit sense dormir esperant le départ al cafè de la gare sense pastosa deixar d’enraonar. De la veu d’aquell d’Argelers com parlar-ne, com començar-ne a dir res?

El cec

El cec, un cec panteixant entre taules recitant son iguales tota l’atenció en el proper peu nú me ros, nú meros curtes les passes núme ros el graó els peus no cau esglai no cau no creu

Per fi

Per fi es belluguen els arbres, ara ho entenc. La pluja. Sí, està plovent. Tant és així que mentre escric això algú entra al bar arrauxat, descontrolat, com ofès i, amb gest despectiu, irat, llença el diari per la taula de qualsevol manera, damunt el plat. Ni esperar el cambrer – no l’ha esperat, que no el sentia – i desafiant s’ha assegut al meu costat, pesat, desmanyotat. Era massa evident la pluja. La pluja que a mi venia mentre pensava en tu, Marina, la teva guarició, l’amable metge de la pluja, déu meu, si jo podia donar-te aquesta rara flor, la meva bogeria

Vull dir

Vull dir un paraigua; un paraigua vermell i unes xancletes; el xipolleig, només vull dir, d’unes xancletes de roba, xopes, a retaló. Només una dona, vull dir, sota el xàfec… a què es podria comparar?